Tavoni, Maria Gioia. Storie di libri e tecnologie: dall'avvento della stampa al digitale. Roma: Carocci, 2021. 224 p. (Biblioteca di testi e studi). ISBN 978-88-2900-110-1.
L’obra que comentem posa en valor les innovacions tecnològiques que s’han anat succeint des de la invenció de la impremta fins als nostres dies en el context de l’edició i de les arts gràfiques en general, i com han incidit en la producció, la comercialització i la recepció del llibre. La seva autora, bibliotecària i professora titular d‘Arxivística, Bibliografia i Biblioteconomia a la Universitat de Bolonya, s’ha especialitzat en l’estudi de la història del llibre i de les biblioteques a l’edat moderna. En concret, els seus estudis han tractat aspectes fins fa poc marginals en la historiografia, com els impresos efímers, els anomenats paratextos, els índexs dels llibres o la il·lustració en el llibre imprès. La seva tasca de recercadora l’ha realitzat sobretot en el context italià i francès, fet que explica que, majoritàriament, els exemples o els casos que es descriuen a l’obra es relacionin amb aquests dos entorns culturals, tot i que en ocasions es recorre a exemples específics d’altres realitats del món occidental.
Cadascun dels sis capítols que configuren l’obra, molt desiguals quant al seu contingut, s’articula de manera gairebé independent des de perspectives diverses que, en conjunt, haurien d’oferir un panorama coherent sobre la qüestió. Però en realitat, el que hi trobem és un seguit d’apunts més o menys relacionats amb l’eix argumental de cada capítol, que van de les generalitats més òbvies per a qui coneix una mica la història del llibre fins al detall més mínim, en una acumulació de dades i referències sovint poc rellevants en el context.
En un primer capítol s’analitza l’aparició de nous oficis en l’entorn del llibre imprès, que en alguns casos són el resultat de l’evolució de les antigues pràctiques que compleixen amb les mateixes funcions, que en conjunt aportaran al llibre una uniformitat formal. En aquest sentit, destaca el pas del copista al tipògraf que contribuirà a la fixació dels textos ―uns textos que miren d’evitar errors, tants com en traslladaven els manuscrits, i que ara requereixen d’un nou perfil professional com els correctors. També en destaca la transició del miniaturista al xilògraf, que, al seu torn, fixarà les imatges i les incrementarà, la qual cosa permetrà l’accés a la lectura ―a un cert tipus de lectura, potser caldria dir― als semialfabetitzats, però també enriquirà els llibres científics i obrirà noves perspectives econòmiques arran de la impressió de mapes. En aquest cas, però, caldrà esperar l’arribada de la calcografia per aconseguir uns resultats més efectius, ja que permetrà més detall en la representació i en la denominació dels elements geogràfics.
D’entre els nous oficis en destaca també el dels editors, i estableix com determinats editors emprenedors posen a punt estratègies innovadores en moments de turbulències religioses al segle XVI que incrementaran la producció tot posant la base d’un col·leccionisme ―un altre ofici?― transversal, molt distanciat de l’esnobisme d’alguns refractaris a l’imprès, com el duc d’Urbino. Neixen així les grans col·leccions d’erudits i també les nobiliàries, alhora que s’iniciaran les petites biblioteques dels ciutadans, per als qual es produeixen noves obres. Tot això, sense oblidar que els llibres es disseminen ara per tot el territori, més enllà de la ciutat, gràcies a l’acció de venedors ambulants que contribuiran en gran manera a ampliar el públic lector, un públic que sovint es limita a escoltar els romanços per boca dels recitadors que després en comprarà els plecs de canya i cordill. En aquest capítol es tracta també dels canvis formals en la gràfica del llibre, propiciats pel pas de la còpia manuscrita a l’imprès, que ben aviat abandonarà la gòtica germànica per adoptar un model escriptori derivat de la humanística italiana, i que incorporarà noves modalitats com la cursiva. Finalment, sense que quedi clar si es tracta d’un nou ofici, l’autora planteja que un altre dels efectes derivats de la nova tecnologia serà l’aparició de la censura i dels índexs de llibres prohibits i dels corresponents agents que ho fan possible, és clar.
El segon capítol és encara més eclèctic que el primer i es dedica al món dels infants, amb un seguit d’aportacions del tot inconnexes que tenen com a únic nexe el fet que aquests en són els protagonistes. Així, per exemple, s’analitza la manera com els llibres escolars, concretament els sil·labaris, representen gràficament el món de la impremta i la fabricació del paper. En un altre ordre de coses, també es planteja com l’edició escolar ―entesa com el conjunt dels llibres de text i de les obres literàries per a premis― ha estat el mecanisme que ha permès d’establir impremtes a nuclis petits, o de fins a quin punt aquests llibres han contribuït en el procés d’unificació d’Itàlia. A continuació, tracta del paper dels infants en les feines dins els tallers d’impressió, feines d’escarràs que molt sovint ni tan sols els facilitaven l’adquisició de l’ofici, ja que no anaven més enllà de desmuntar les formes ja utilitzades, netejar els tipus o posar i treure el paper de les premses. Finalment, fa esment a la formació dels joves com a impressors i del paper que l’orde salesià va tenir a Itàlia i, caldria dir, també a casa nostra.
El tercer apartat es dedica a la incidència que la tecnologia va tenir, a partir de finals del segle XVII, en la generalització de la premsa periòdica. En aquest cas, cal dir que estableix unes correlacions molt interessants entre l’aparició de noves premses cada vegada més ràpides, i l’acció d’altres innovacions associades, com l’aparició del telègraf, que serà clau per fer més ràpida la informació, o la invenció del paper continu. L’autora destaca com aquest fet va contribuir decisivament en l’increment del públic lector, i va convertir diaris i revistes en conformadors d’ideologia i d’opinió pública. En aquest punt es tracten les revistes editades per dones, de manera potser massa preeminent per la seva incidència real, però que representa una visió interessant des de la perspectiva de gènere. També detalla el funcionament del fulletó com a mecanisme de fidelització dels lectors i com, aquest increment de la demanda de publicacions periòdiques va incentivar les recerques per trobar substituts a les fibres procedents del lli i del cànem com a matèria primera per a l’obtenció del paper.
El quart capítol es centra en com les tecnologies van influir en els aspectes formals del llibre, sobretot a partir del segle XIX, amb l’aparició dels moviments britànics Arts & Crafts i de les Private Presses, com a reacció davant la mecanització del procés de la impremta i com a reivindicació d’una producció artesanal, de tirades limitades, que recuperés una estètica propera als primers impresos. També valora l’aparició de la litografia com a tecnologia clau que va permetre l’expansió de l’Art Nouveau ―i del Modernisme―, i vincula la generalització de la tècnica del gravat a l’aiguafort amb l’aparició del llibre d’artista.
El capítol cinquè es dedica a establir la relació entre la impremta i la novel·la, en especial d’aquella en què el món de la impremta hi té un paper. En aquest cas, el discurs pivota entorn la figura d’Honoré de Balzac, ell mateix editor i tipògraf fracassat, que descriu sovint els entorns de les impremtes i que, a parer de Tavoni, deu el seu gran èxit, en bona part, a la introducció de les bobines de paper continu a les premses, fet que permetrà publicacions més econòmiques. A la figura de Balzac l’autora hi contraposa, de manera una mica forçada, la de l’italià Ezio D’Errico, a qui atribueix la creació del gènere «bibliomisteri», cent anys més tard, amb una obra titulada La tipografia dei due orsi on, certament, s’hi descriu també una impremta, cosa que també passava al Quijote de Cervantes, que constitueix un exemple potser més conegut que podria haver funcionat com a precedent.
L’obra es tanca amb un darrer capítol que vol situar la renovació del món de la impremta a la Itàlia dels anys vuitanta del segle XX, amb l’abandó de la tipografia i l’adopció generalitzada de l’òfset com a sistema d’impressió, un canvi de tecnologia que va generar una crisi important a moltes impremtes. Un tancament potser una mica precipitat, que busca completar la visió històrica amb unes pinzellades sobre el llibre a demanda, la digitalització dels processos i l’accés obert als continguts, sense aprofundir en les inevitables mutacions que tot això, que l’autora situa en un futur, està comportant avui mateix.
En resum, es tracta d’una obra del tot fidel al seu títol i que enfila un seguit d’històries de llibres i tecnologies que, tot i presentar aportacions interessants, fa la sensació de ser més aviat un recull de textos ―preexistents?― que s’han articulat amb més o menys coherència per ser publicats conjuntament. D’aquí ve, sobretot, la sensació que té el lector d’anar d’una cosa a l’altra, sense una guia que en faciliti la lectura. Cal però, destacar els aspectes més positius de l’obra, com la introducció que repassa l’estat de la qüestió i aporta unes notes bibliogràfiques essencials, la incorporació d’un glossari que recull terminologia específica de tècniques gràfiques i la d’un índex onomàstic minuciós. I també, cal valorar que Tavoni abordi alguns aspectes sovint poc tractats per la bibliografia, com poden ser la presència d’infants als tallers d’impremta o el paper de la dona, com a professional del llibre però, també, com a consumidora de l’imprès.
Mònica Baró
Professora de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Afegeix un nou comentari