López-Pampló, Gonçal (ed.). Pensar l’assaig en el segle XXI. València: Universitat de València, 2024. 137 p. (Càtedra Joan Fuster; 32). ISBN 978-84-1118-368-0. 10 €.
Fa temps que Gonçal López-Pampló (València, 1982), durant molts anys editor a Bromera i actualment, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, reflexiona sobre l’assaig com a gènere literari. D’entrada, com a investigador: va dedicar la seva tesi doctoral, defensada a la Universitat de València, a l’assaig com a gènere literari; i també en tant que editor, ja que ha estat director literari en Edicions Bromera i Algar Editorial. A banda de nombrosos articles en revistes especialitzades, ha publicat D’Ors a Fuster: per una història de l’assaig en la literatura contemporània (Universitat de València, 2017), en què a partir de les obres de Xènius i de Joan Fuster, ja assajava alguns principis generals que l’any passat va ampliar en Primera lliçó sobre l’assaig (Abadia de Montserrat, 2023).[1]
Ara, en el marc de l’excel·lent col·lecció de la Càtedra Joan Fuster –que ja havia acollit el seu llibre sobre Ors i Fuster–, ha coordinat el volum col·lectiu Pensar l’assaig en el segle XXI, resultat de la Jornada Joan Fuster que va tenir lloc a Sueca el 23 de novembre de 2023, i que s’uneix a d’altres títols imprescindibles que tenen el mateix origen en els darrers anys, com ara Joan Fuster, traductor d’Albert Camus, Joan Fuster i l’anàlisi de la realitat social o Joan Fuster, viciós de la lectura, entre molts d’altres, que formen ja una bibliografia de referència.
Una de les reflexions de l’editor en la introducció és ja una declaració de principis que va molt més enllà d’aquest llibre: «Aquest és un llibre acadèmic, si ho podem expressar així. La nostra voluntat era facilitar un espai d’escriptura que, sense renunciar a les convencions bàsiques del món universitari –com demostra la seva rica bibliografia– proporcionara als lectors una reflexió oberta i lliure, plantejada des de l’encàrrec inicial, que atorgava la mateixa llibertat als autors participants. Per això, també volíem que fora un llibre divers, no tan sols pel que fa a les qüestions plantejades, i la forma en què l’han escrit» i, efectivament a les pàgines del llibre enraonen sobre l’assaig investigadors en filologia, filosofia, història, edició i periodisme, adscrits al camp universitari però que es caracteritzen per no limitar-s’hi. I en aquest punt, López-Pampló hi fa una reflexió molt important, ja que l’escriptura d’assaig en català des de l’àmbit universitari s’ha vist profundament maltractada per les institucions acadèmiques dedicades a avaluar –fiscalitzar– la recerca universitària, a la qual cosa cal sumar la incertesa sobre la manera en què tecnologies com la intel·ligència artificial pot afectar el gènere, tant pel que fa a la seva escriptura com a la lectura.
A aquests aspectes es dediquen dues de les contribucions del volum. Pel que fa a l’assaig en el camp universitari, Francisco Fuster subratlla la tensió entre la necessitat de publicar en revistes indexades amb criteris científics i formats molt restrictius, en detriment de la publicació en llibres, que sempre ha estat la màxima expressió de la recerca en Humanitats i Ciències Socials: «Tenint en compte que les nostres aportacions s’avaluen segons el lloc (editorials, en el cas dels llibres; revistes, en el cas dels articles) en el qual apareixen publicades o es difonen, no és difícil imaginar que el sistema genera una lògica interpretativa que es tradueix, inevitablement, en una metodologia de treball. […] En l’àmbit de les humanitats, el més normal seria que un investigador publicara tant en llibres com articles en revistes o textos en altres formats, però la realitat que s’ha imposat és que les publicacions en revistes indexades estan desplaçant, com ja ocorre en l’àmbit de les ciències pures o les ciències socials, les publicacions en forma de monografies». La qual cosa implica, segons Fuster, que es genera un immens volum de papers sense cap valor literari, «Ni contingut ni forma; ni ètica ni estètica».
El segon aspecte que destaca, la qüestió digital i la intel·ligència artificial, és desenvolupat per una de les més importants especialistes mundials en el tema, Irène Langlet, qui fa una crida a l’atenció sobre la traducció automàtica, l’hipertext i Viquipèdia. El volum acull també reflexions espiritualment molt suggeridores des del camp editorial, a càrrec d’Ignasi Moreta, el sempre necessari capítol sobre les dones que escriuen assaig, a càrrec de Núria Sara Miras Boronat, a qui cal agrair que no hi faci l’habitual llista de greuges i d’autores desconegudes, sinó que fa una magnífica indagació sobre l’especificitat inherent de les assagistes. El llibre es completa i arrodoneix amb la reflexió de Martí Domínguez sobre Joan Fuster, un Voltaire de poble, per recordar la importància de les textures assagístiques en el columnisme de la premsa generalista i quotidiana. Al cap i a la fi, com mostra en el seu text, el bo i millor de la literatura catalana contemporània ha transitat assagísticament del periòdic als llibres, en un continu viatge d’anada i tornada dels diaris de nit als diaris de dia, que constitueix la matriu de la millor literatura catalana contemporània.
Val a dir que, precisament han estat les editorials universitàries un dels principals recers per a l’assaig català contemporani. D’entrada, la mateixa col·lecció en què es publica aquest llibre, a banda del resultat sempre interessant de les Jornades Joan Fuster de cada any, també ha publicat volums d’autoria única com Fuster, una declinació personal (2014) i Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012), de Josep Iborra. Ara, amb aquests nou volum, sembla iniciar un gir més general, sense abandonar el camp fusterià. Les diverses col·leccions de les Publicacions de la Universitat de València dedicades a l’assaig català i internacional, com «Assaig» o «Breviaris», i de vegades en coedició amb l’editorial Afers, «El món de les nacions», a les quals cal sumar Eumo, de la Universitat de Vic, o les diverses col·leccions d’Edicions de la Universitat de Barcelona, han aconseguit omplir un espai que durant molts anys havia estat una mica abandonat per les editorials comercials, tret d’alguna excepció. I tot plegat en un moment en què la literatura catalana està vivint possiblement un dels seus millors moments pel que fa a assaig i dietaris, que, com afirmava Joan Fuster, tenen una contigüitat i continuïtat molt clara.
En darrer terme, cal assenyalar la importància d’aquest llibre en el nostre context: si bé comptem amb moltes obres sobre autors principals de la nostra tradició, com Josep Pla i Joan Fuster, ens mancava una aproximació teòrica sobre l’assaig en general. Cal agrair a Gonçal López-Pampló que, des de fa anys, ha fet una passa endavant perquè hi hagi bibliografia teòrica que, tot partint de les reflexions ja clàssiques de Theodor W. Adorno, Max Bense –tots dos traduïts al català per les Publicacions de la Universitat de València i la revista L’Espill–, György Lukács. En aquest sentit, el treball desenvolupat en aquest llibre i en la seva trajectòria és molt positiu, plausible i encomiable.
Antoni Martí Monterde
Professor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB
[1] Aquest llibre ja fou ressenyat en aquest blog en el seu moment. (N. de la R.)
Afegeix un nou comentari