Una història de les llibreries de França

Mollier, Jean-Yves. Histoire des libraires et de la librairie de tous les commerces de textes et d'images, d'idées et de savoirs, de découvertes et d'imaginaires, depuis l'Antiquité jusqu'à nos jours. Arles: Actes Sud; Paris: Imprimerie Nationale, 2021. 215 p. ISBN 978-2-330-14711-2. 29,90 €.

El llibre
Llibre editat en la línia de la col·lecció Cette histoire…, amb títols sobre la semàntica, la gramàtica, els cal·ligrames... Ho deixo anar ara, al principi, perquè en recullo l’esment al final d’aquesta recensió. Un fons editorial que versa sobre els mots fets llibre em sembla prou rellevant d’un fenomen que va més enllà dels interessos lectors de determinats nínxols de coneixement, països o cultures específiques, per acostar-se i fer descobrir nous anhels a nous públics.

Les tesis de l’autor
En una entrevista, ell mateix en deia: «He volgut partir de l’Alta Antiguitat per resseguir la diversitat històrica i geogràfica dels oficis del llibreter». És un llibre, doncs, sobre l’adaptació, o més aviat sobre la capacitat d’adaptació dels llibreters, i així ho ha sabut veure Jean-Claude Perrier, en un article a Livres hebdo, quan explicita que l’autor:

«a la fi de la seva obra, constata que l’ofici de llibreter és sens dubte el que, de tots, més ha hagut de reinventar-se al llarg de la seva història. I no serà pas la situació actual que ho desdigui, ben al contrari.»

Si no exagera, prou que s’ho creu. En tot cas, aquesta evolució de l’ofici pels «meandres» de la història i dels llocs, així com dels seus entrellaçaments, és el fil narratiu ‒i la tesi‒ de cette histoire. Unes giragonses, però, obligades, i aquesta en seria al meu parer la segona tesi argumental, per tal de poder acomplir l’únic objectiu d’aquests tossuts i «apassionats» intermediaris, que és fer arribar els llibres als seus lectors.

Em sembla rellevant aquesta centralitat (si més no d’objectiu) que planteja l’autor en relació al destinatari del «producte», el lector, ja que la justifica ara i adés amb contínues referències a una indústria cultural que s’hi deu i que qualifica de «major» i de «misteriosa», potser en contraposició a la fredor dels algoritmes del màrqueting digital, definits com a cants de sirena digitals que en busquen l’extinció.

Una indústria, en definitiva, que si abans es movia, s’adaptava i en re/creava els oficis segons contextos, ara ho ha de fer en situació de resistència i necessitat davant de l’embat devorador digital, si no vol perdre allò que n’és definitori i inamovible: la voluntat de proveir tothom de cultura, tant en una dimensió personal com col·lectiva, cosa que no deuen voler les empreses devoradores de la nova neteconomia.

Tasca gens fàcil per a una indústria que l’autor veu ubicada en la cruïlla de confluència del món de les idees –i fins i tot dels somnis– i l’economia. Vaja, que la diatriba, en sentit purament etimològic del mot pel que conté de violència, és fàcil: o la llibreria es reinventa o qui hi perdrà serà el lector.

Com podeu comprovar, el llibre és ple de metàfores i adjectius, en una línia argumental que queda molt descaradament clara a la coberta, amb el títol absolutament barroc de: Cette histoire des libraires et de la librarie, de tous les commerces de textes et d’images, d’idées et de savoirs, de découvertes et d’imaginaires, depuis l’Antiquité jusqu’à nos jours, est racontée par Jean-Yves Mollier et publiée par Imprimerie nationale Éditions. En color carabassa i verd, alternats, sobre un fons granat que segons hi toqui la llum no en facilita pas la lectura, i dos tipus d’estil de lletra amb tres cossos de mida. Tota una declaració d’intencions.

La raó argumental
Més enllà de les múltiples dades que conté, la columna que vertebra el llibre és l’afirmació segons la qual des de sempre, també avui, i a tot arreu, malgrat les diferències, en què insisteix, hi ha hagut gent «de passió» que ha connectat les idees dels creadors amb els lectors, de tota mena i condició, amb una finalitat ulterior d’ajudar a l‘adquisició de cultura. Aquests facilitadors, acompanyadors, intermediaris i transmissors són els llibreters, que, per acomplir la seva missió, han «inventat» un ofici i un espai, les llibreries, que amb el temps i els llocs han variat, crescut o corporitzat, sense deixar mai de renovar-ne les praxis.

Aquest fonamentar-se de manera insistent en la «passió pel saber», en oposició a la digitalització, presentada com una amenaça (recordem que per a l’autor llegir és una «protecció»), seria l’eix de continuïtat en l’ordit de països, dades, exemples i anècdotes que l’autor vessa amb molta intel·ligència il·lustrativa, més que no pas enciclopèdica, en el llibre: de la religió a l’educació, de França a Amèrica, de l’invent de la impremta a la seva expansió de caràcter urbà, de les ciutats als gabinets de lectura, de les corporacions gremials a la multiplicitat d’oficis, de la caiguda d’hàbits lectors i el tancament de llibreries a la seva feminització constant… tot plegat se sotmet a una perspectiva d’actualitat, cosa que s’agraeix, n’explica la tria, el fa llegidor per a un lector no avesat i alhora el diferencia prou d’un llibre a l’ús, com n’hi ha d’altres, sobre la història de l’edició, la impremta i la venda de llibres.

I és que tant a la introducció com al final del llibre –significatiu aquest tancar el cercle per reblar la tesi– l’autor planteja el llibre com una oposició a la lectura digital, fins al punt d’afirmar que el llibre és creure en el combat ‒la «protecció», en diu‒ contra la ignorància, mentre que l’altra és una lectura purament «de profit» ‒utilitària‒ entremig dels missatges que ens inunden els mòbils. Què en diu de Jeff Bezos i com l’oposa a «les qualitats humanes del català Ramon Vinyes», orgull nostrat al marge, ho resumeix de manera cristal·lina.

Som davant d’una eclosió sobtada de llibres sobre llibres?
En aquesta línia, a casa nostra es fa inevitable la comparació i el paral·lelisme de l’abast amb el best-seller d’Irene Vallejo El infinito en un junco, amb el qual el 2020 va guanyar el Premi Nacional d'Assaig de les Lletres Espanyoles (editat per Siruela i politraduït, també en català), llibre que d’igual manera (estilística, històrica i argumental) es remunta a l’Antiguitat per traçar el fil de la importància del llibre per al saber i per servir d’homenatge doble als qui en feien el seu ofici i als qui es delien per llegir, aleshores i avui. L’un, fonamenta la narració en l’ofici per triar episodis històrics; l’altra, es recolza en la història per parlar de l’ofici. L’un, amb un ordit de textos, imatges i sabers, dibuixa una indústria de la cultura; l’altra, enfila històries que ressegueixen la Història.

Tant Vallejo com Mollier demostren una voluntat clara i determinada d’adreçar-se al màxim de gent, i ho fan amb molta traça, tant en la tria d’episodis com en la simple, rigorosa i expressiva narrativitat del text. Cal fer notar que Mollier no oblida, però, el professor universitari que és i estructura el llibre a partir d’una cronologia, (això sí, ultrasimplificada: l’Antiguitat, la Modernitat i l’Avui), que enriqueix amb un aparat crític que inclou unes «Conclusions», que funcionen a mode de resum cronològic i de tesi, prop de quatre-centes «Notes», que combinen el complement d’informació amb l’origen de citació, una extensa «Bibliografia selectiva», amb més de dues-centes referències, i un «Índex de noms», que n’aplega gairebé mig miler. I és que l’acadèmia no exclou la divulgació ‒i això també n’és virtut‒ en un llibre d’encara no dues-centes planes.

Per acabar, una pregunta, entre la recerca i la sorpresa
D’on ve, ara, i com s’explica, aquesta florida de títols exitosos sobre la història del llibre, que s’empelten, d’altra banda, en una narrativa de l’objecte-llibre ben habitual i pretèrita, la qual fins fa no res tenia tan poc d’impacte que no sortia dels cenacles acadèmics i, encara, especialitzats?

Sigui sociologia de moda, necessitat en temps crisi ‒ara de pandèmia‒, conseqüència o resposta de la posthistòria, en tot cas, em sembla un fenomen rellevant i, per tant, prou significatiu per pensar-hi i, segurament, treure’n conclusions, que vull dir estratègies, si més no per als qui ens hi dediquem.

Marià Marín i Torné
Secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Anteriorment, havia dirigit l’Àrea del Llibre de l’Institut Català de les Indústries Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Més informació