Una reivindicació del paper de Juan Ramón Masoliver

Gázquez Cano, Míriam. Juan Ramón Masoliver: edición y cultura en la Barcelona de posguerra. Pról., Jordi Gracia. Madrid: Fórcola, 2023. 444 p. (Siglo XX). ISBN 978-84-17425-08-1. 29,50 €.

En les últimes dècades, potser perquè era un terreny gairebé verge per als doctorands, han anat creixent els estudis sobre els protagonistes de la vida cultural catalana en la immediata postguerra, i sovint s’ha fet amb un esperit revisionista i reivindicatiu que pot arribar a ser distorsionador.

Un fet tan conegut i sovint evocat com la intenció d’alguns franquistes catalans propers a Dionisio Ridruejo de repartir entre la població fulls volants de propaganda en català a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins i tot ha estat interpretat com una mostra d‘equanimitat o de sentit comú, que va ser desballestada per instàncies militars, quan sembla evident que va ser un fracàs estrepitós producte d’una ingenuïtat propera a l’estupidesa i potser atribuïble a la joventut i inexperiència dels que la van protagonitzar. Són abundoses les memòries de carlistes catalans enquadrats en les files franquistes (en particular al Terç de Montserrat) que donen testimoni de, en el millor dels casos, la burla i l’escarni de què eren objecte quan durant la guerra parlaven entre ells la seva llengua; per tant, es fa ben difícil creure’s que algú pogués ser tan càndid com per suposar que un projecte propagandístic d’aquestes característiques tingués alguna possibilitat de ser dut a terme (per no entrar en la seva possible efectivitat). Pretendre que aquests vencedors de la guerra civil no van poder materialitzar els seus esplèndids però malaguanyats projectes culturals a causa d’una resistència conservadora i ultracatòlica franquista inesperada o imprevisible resulta agosarat. I tampoc es pot descartar que la reiterada evocació d’aquest episodi dels moments finals de la guerra per part dels seus partícips fos una manera de treure’s del damunt algun capell que a mesura que avançava la postguerra els podia destorbar.

La Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona sembla haver-se convertit en una pedrera d’aquesta mena d’estudis reinterpretatius, i el present llibre de Míriam Gázquez Cano, sorgit de la tesi amb la qual es va doctorar l’any 2018 en aquesta universitat (La continuidad cosmopolita: J. R. Masoliver y la cultura de posguerra en Barcelona), n’és un exemple, discutible pel que fa a la interpretació, però molt valuós com a història cultural.

La trajectòria de Juan Ramón Masoliver prou valia una anàlisi en profunditat perquè la seva importància és indiscutible, tant com a fundador de la revista avantguardista vilafranquina Hèlix (1929-1930), com per la seva tasca com a traductor i crític literari en la postguerra i pel seu paper a Entregas de poesía (1944-1947) i més endavant en la creació i direcció de la revista barcelonina Camp de l’Arpa (1972-1977), amb José Batlló com a editor, però potser centrar-se en la vessant d’editor de Masoliver sigui una pretensió massa ambiciosa si no és amb una concepció del que és editar molt àmplia i flexible, que pot desembocar en una tergiversació del valor cultural d’alguns autoproclamats editors. De fet, el mateix estudi de Míriam Gázquez sembla posar de manifest que la major aportació intel·lectual de Masoliver va ser, prenent com a model Ezra Pound ‒la comparació amb el qual està fora de lloc‒, la creació d’un cànon de la literatura universal i la seva pretensió (d’efectivitat dubtosa) d’imposar-lo mitjançant una sèrie d’iniciatives que potser podem definir com a foment de la lectura (tertúlies, publicacions periòdiques, activitat social), així com amb la creació d’una xarxa de relacions, que l’autora s’entesta a descriure com a «cort», en referència a La corte literaria de José Antonio de Mónica i Pablo Carbajosa (Crítica, 2003).

En aquest mateix sentit i en referència a la prestigiosa col·lecció «Poesía en la mano», escriu Gázquez que «fue el único y breve intento de Masoliver de culminar su utopía de erigirse en el Pound español y de establecer una corte rapallense en Barcelona, buscando rentabilizar culturalmente su reciente victoria en la contienda» (p. 126). Ara bé, la polèmica sobre l’autèntica paternitat d’aquesta iniciativa tampoc queda del tot tancada, i menys adduint com a prova una «carta de pago [...] a cuenta de su labor como asesor literario de “Poesía en la mano”» signada el novembre de 1939 entre un vencedor de la guerra i Josep Janés, un editor derrotat que no parava d’entrar i sortir de presó (p. 219-220). És probablement exagerada l’afirmació de Félix Ros (ABC, 9 de juny de 1959, p. 5) segons la qual «Poesía en la mano» va ser una iniciativa duta a terme per quatre socis (Masoliver, Josep Janés, Pujol Mas i el mateix Ros), però també Masoliver mateix havia declarat el 1983 al professor Fernando Valls que van ser Janés i Ros els que li van demanar aixopluc per donar continuïtat d’alguna manera a la col·lecció de Janés «Oreig de la Rosa dels Vents», i diversos estudis han posat de manifest aquest aspecte, fins el punt que el gran estudiós de l’edició a Catalunya Manuel Llanas (a qui Gázquez no menciona) descriu la col·lecció com una imitació flagrant de la iniciativa janesiana, que per si fos poc ni tan sols és convocada, i que afecta tant la presentació dels volums com el concepte i el contingut dels mateixos.[i]

Certament, la comparació entre el projecte de l’«Oreig» i «Poesia en la mano», tant pel que fa a l’aspecte conceptual i gràfic com a la tria de títols és molt eloqüent, i que pels qui coneixen totes dues col·leccions resulta una mica irritant la insistència contra vent i marea a marcar-ne suposades diferències que fan de Janés i els editors de preguerra uns intel·lectuals conservadors i apocats i de Masoliver, en canvi, un modernitzador i divulgador de l’alta cultura lluitant contra imponderables. En aquest mateix sentit, és també una paradoxa que l’admiració de Janés cap a Ors sigui interpretada com un ancoratge en un noucentisme periclitat i inoperant, mentre que la de Masoliver ho sigui com una mostra d’elitisme i impuls de modernització aprofitant el millor que la literatura espanyola del passat recent podia oferir-li («donde Janés lee de una manera tradicional sin renunciar en ningún momento a la excelencia, Masoliver incorpora un bagaje personal [...] que le permite realizar una lectura de los clásicos en clave moderna», p. 222-223). Però no és sinó fer cofisimofis amagar en una nota (la 458) a la pàgina 415 la succinta relació de les moltes similituds entre una col·lecció i l’altra, després d’haver escrit que «la crítica ha querido ver una continuidad entre “Oreig de la Rosa dels Vents” y “Poesía en la mano” basada en una serie de coincidencias: el formato antológico, la selección de autores extranjeros y nacionales, el rigor de las traducciones, la presentación bilingüe con el original enfrentado a la versión castellana y el diseño de la cubierta. No obstante, se trata de coincidencias meramente epidérmicas» (p. 222, el subratllat és meu).

Malgrat aquesta interpretació del personatge com a editor ‒no queda del tot clar en quin sentit se’l pot considerar com a tal‒ i del rebuig que pugui generar el caràcter feixista, elitista, esnob i diletant de Masoliver, el fet de treure a la llum una enorme quantitat de dades procedents del seu riquíssim fons personal i fins ara desconegudes, que entre altres coses donen notícia de diversos volums de «Poesía en la mano» que no van arribar a bon port i en diversos estats d’edició, justifiquen amb escreix una lectura atenta però cautelosa d’aquest llibre, que potser cau en un excés d’entusiasme per al biografiat que desemboca en un to apologètic una mica fora de lloc (la qual cosa podria fer malpensar que es vol imposar al lector una hipòtesi predeterminada, tant si el curs de la investigació la demostra com si no). En qualsevol cas, però, és innegable que Míriam Gázquez fa amb aquest llibre una aportació molt quantiosa i valuosa per arribar a completar algun dia el mosaic de la cultura barcelonina d’entre 1939 i 1975.

La interpretació del personatge, doncs, és com a mínim força discutible, però el valor del riquíssim cabdal d’informació que aporta Míriam Gázquez en aquest llibre és una extraordinària contribució per al millor coneixement del camp literari de la postguerra a Barcelona.

Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas