Subirana, Jaume. Construir con palabras: escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019). Madrid: Cátedra, 2018. 269 p. (Crítica y estudios literarios). ISBN 978-84-376-3867-6. 18 € en paper, 15,98 € en format electrònic.
En aquest llibre, Jaume Subirana recull publicacions ja aparegudes anteriorment (articles, capítols de llibres, etc.), majoritàriament en català, que estudien alguns dels elements textuals (no només literaris) que contribueixen a la construcció d'una identitat col·lectiva, concretament la catalana. Definit així, el llibre inclou disciplines com la filologia, la història o la sociologia.
Donada la necessitat, sembla que inevitable, que té el món acadèmic de classificar en àmbits de coneixement tot allò que es publica, s'han creat diverses denominacions per a aquest nou àmbit: estudis culturals és la més acceptada, fins i tot pels que no la consideren una disciplina acadèmica vàlida. Subirana recorre a experts en estudis culturals com Itamar Even-Zohar, Josep-Anton Fernàndez o J.K. Helgason que donen els fonaments teòrics per a la seva anàlisi, sovint basada en fenòmens aparentment anecdòtics o deslligats; el concepte de «camp cultural» (p. 241) de P. Bourdieu és especialment útil aquí.
Un cop definits els seus objectius (cap. 1), Subirana estudia la figura dels poetes nacionals (cap. 2 i 3 i, en certa manera, 8); els topònims de Barcelona (els carrers i la serralada de Collserola) (cap. 4 i 5) i les «organitzacions literàries» (cap. 6 i 7), i acaba amb l'anàlisi d'algunes característiques específiques de la literatura catalana (cap. 9 i 10). La introducció i la conclusió volen donar un sentit a un conjunt que en principi és força heterogeni, i és evident una reelaboració posterior dels textos originals i la inclusió de referències posteriors a la seva publicació (com ho prova l'esmentd'un text de Pla publicat el 2017 (p. 64)).
El llibre té la virtut de comentar de manera amena (està ben escrit) i alhora fonamentada fenòmens quotidians que semblen intranscendents però que són resultat de decisions amb propòsits sovint no explícits però no poques vegades ambiciosos i meditats. Per què a Barcelona hi ha un carrer Aragó que té, a sobre, un carrer València i a sota un carrer Consell de Cent? Per què tantes escoles de Catalunya es diuen «Salvador Espriu»? Per què Foix no és un «català universal»? Al darrere d'aquestes decisions hi ha una voluntat de donar a una col·lectivitat uns senyals que la defineixin com a tal, i això és el que estudia el llibre.
La figura del poeta nacional és especialment significativa; de fet, és una conseqüència dels processos de canonització d'una literatura (p. 51). Subirana, però, tot i esmentar els estudis sobre aquests processos (especialment l'obra d'Enric Sullà (p. 111)), prefereix centrar-se en l'estudi d'aquesta figura, que és un dels seus efectes colaterals, especialment els «anys» dedicats a un autor (p. 96, 223), cosa comprensible, perquè Subirana va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, que és l'encarregada de promoure aquestes commemoracions. Subirana esmenta també figures com els «catalans universals», afins però no sempre coincidents als poetes nacionals (p. 38). Ara bé, el que l'interessa especialment és el «panteón» elaborat durant els anys de la Transició i integrat per un «santoral laico» d'escriptors als quals «se estaba otorgando un papel referencial en un momento clave de reconstrucción colectiva» (p. 194); els Homenots de Pla en són un clar antecedent i és un encert de Subirana recordar-nos-ho. És d'agrair que tots els noms esmentats, inclosos o exclosos del Panteó, siguin fàcilment recuperables en un índex final, que hauria de ser norma però que sol ser excepció en el nostre món editorial.
Són especialment interessants els estudis sobre l‘hodonímia (noms de carrers) de Barcelona a partir de la proposta de Víctor Balaguer, no només pels que hi són sinó pels que no hi són («viendo la lista podríamos decir que la revolución industrial no pasó por la ciudad» (p. 124)); és innovadora la recerca sobre els noms apareguts després de les reformes urbanístiques de 1992 (p. 126). També ho és l'estudi del Tibidabo (cap. 5) i les tradicions literàries que hi estan lligades: així, relaciona l'article «La montaña» de Maragall amb la inauguració del funicular (p. 137); recorda la visita que Oller i Pérez Galdós fan als Penitents (p. 143), i repassa les circumstàncies de la urbanització de l'Arrabassada (p. 143), com el desaparegut Hotel de la Rabassada (p. 148) (no comenta però el perquè d'aquesta «grafia errònia», segons Coromines).
El retrat final no és complaent: «cuando hay que internacionalizar la cultura catalana, la lengua […] se convierte más bien en una molestia» (p. 38), la cultura catalana té «rasgos endémicos» (p. 219), més propers doncs a la malaltia que a la higiene; la política cultural erràtica dels successius governs està basada en un «nacionalismo retórico que recurre una y otra vez a los escritores y a lo literario como moneda de cambio y como fábrica de moneda» (p. 225).
En un recopilatori com aquest el resultat és inevitablement irregular, i potser caldria haver treballat més els textos: potser són sobreres, per exemple, les llistes pormenoritzades d'entrevistadors i entrevistats durant el tardofranquisme (cap. 8), perquè ja és prou indicador el quadre final (p. 211); les minúcies de la creació del PEN Català (cap. 6 i 7) podrien resumir-se. Caldria corregir algunes badades: el «Cant de la senyera» no està dedicat a la bandera de Catalunya (p. 11) sinó a la de l'Orfeó Català (tal com diu més endavant, p. 62); l'origen «rural» de Verdaguer (p. 31) ja va ser posat en qüestió per Ernest Lluch; la Pastoral de Sunyer va entrar a can Maragall després de la mort del poeta (p. 62); el poema d'Aribau es diu «La Pàtria» (p. 64). Caldria corregir també alguns errors tipogràfics: els «trece años» (p. 166) deuen ser «trece días»; les notes 151 i 153 estan repetides. Compte amb la traducció: l'equivalent castellà del català diversos, -es hauria de ser gairebé sempre varios, -as (p. 24, 36, 111…).
En conjunt, doncs, ens trobem davant d'un tipus d'estudi inusual en el nostre àmbit que analitza fenòmens que sovint semblen quedar-se a les pàgines dels diaris però que són reveladors d'una construcció ideològica força més elaborada del que una mirada apressada ens fa creure; que aparegui en castellà permet projectar aquesta construcció i aquella anàlisi més enllà del nostre clos reduït.
Lluís Quintana Trias
Universtitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari