Villena, Luis Antonio de. Biblioteca de clásicos para uso de modernos: diccionario personal sobre griegos y latinos. Barcelona: RBA Libros, 2022. 282 p. (RBA Libros). ISBN 978-84-1132-061-0. 22 €.
Luis Antonio de Villena és un dels poetes de la generació dels novísimos, és a dir, la nova onada d’escriptors més que disruptius dels finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat que combreguen amb la idea de la postmodernitat. Sens dubte, Luis Antonio de Villena representa el trencament amb els darrers fils d’influència temàtica del franquisme i l’emmirallament de l’Arc de Sant Martí de la primera democràcia. No entendríem la Movida madrileña sense les aportacions estimulants i frívoles, a la manera de Truman Capote, interpretades per la veu particular, definida per ell mateix, com a «epicureisme homoeròtic». Cal advertir que la frivolitat de Luis Antonio de Villena no és buida de contingut, es fonamenta sobretot en els clàssics grecs i llatins que coneix per formació.
Llicenciat en Filologia Romànica, de lluny coneix i tracta amb passió, gairebé com a contemporanis, els autors i les escoles que van marcar la tradició literària grecollatina. Com el títol del llibre avança, Luis Antonio de Villena ens ofereix un diccionari personal sobre grecs i llatins, i és això el que trobarem, amb un èmfasi poc dissimulat del terme «personal». Aquest diccionari o selecció alfabètica dels autors i escoles que han marcat d’alguna manera l’autor, explica a cada entrada els motius que els lectors hem de conèixer. La informació de cada entrada, en un to col·loquial, mostra aquells elements biogràfics o curiosos amb alguna anècdota, si s’escau sucosa, que ajuden a l’amenitat de la lectura. Ho observem a l’entrada de «Jenofonte»: «Aunque se casó y tuvo hijos (uno llevaba el nombre de su abuelo paterno, Grilos) parece que en su juventud no desconoció el amor de los camaradas, tan cercano al círculo de Sócrates».
La prèvia de fer accessible el catàleg de noms escollits per l’autor referma la idea de modernitat que s’amaga en l’anomenat món clàssic. Així, trobem des dels autors canònics de la literatura i pensament grecoromà («Homero», «Safo», «Esquilo», «Sócrates», «Jenofonte», «Catulo», «Lucrecio», «Virgilio», «Ovidio») a figures que representen icones o goso dir «influencers» destacats, com «Nerón», «Heliogábalo» o «Alejandro Magno». En aquest darrer: «Alejandro (teóricamente bisexual) tuvo varias mujeres de los países que dominó, además de la nombrada, Barsine, persa, está Roxana, hija de un barón sogdiano, y que parece no fue un matrimonio de conveniencia». També trobem conceptes o escoles: «Biógrafos o historiadores latinos», «Grafitos pompeyanos», «Homosexualidad griega», «Los oradores», «Presocráticos». D’aquesta darrera entrada: «Y finalmente (y he tomado ejemplos a vuelapluma): “La naturaleza aprecia el ocultarse”. Hay en Heráclito ‒por ello lo estimo más‒ un vaho de misterio irresoluto y a la par de íntima claridad escondida. Sabe que saber es metafórico». Aquestes entrades més genèriques serveixen per oferir més elements informatius al lector sobre les entranyes del pensament i costums dels antics. Luis Antonio de Villena mostra una flaca per les èpoques anomenades decadents i concretament, l’hel·lenisme, la caiguda de l’Imperi Romà. En tot moment, l’autor busca la complicitat lectora i trencar amb la inèrcia de la recepció dels clàssics amb la severitat d’aquell esforç titànic que representa per a la nostra imaginació la distància temporal i en bona part la transmissió acadèmica que ha provocat, desafortunadament, moltes desercions.
Biblioteca de clásicos para uso de modernos és una bona manera d’entrar a conèixer de què va el món clàssic i què en queda de la seva herència. Alguns sorprenents com «Nono de Panópolis», de l’època tardoromana, iconoclasta autor d’una extensa obra, una paràfrasi de l’Evangeli segons Sant Joan, com, al mateix temps, les Dionisíaques, que narren la vida i miracles del déu grec, possiblement la darrera gran obra clàssica. Abstingueu-vos els iniciats, que potser voleu anar més al detall. Per exemple, a l’entrada de «Luciano de Samósata» passa de puntetes per una de les obres importants: Història vertadera, tota una fita, en forma de sàtira, de les obres de ficció de fantasia, la primera obra narrativa de ciència-ficció, influència d’un dels àlbums de còmic més importants del segle XX: Flash Gordon.
Hem d’entendre, però, que és un repàs personal i ampli per una cultura rica i ambivalent que l’autor coneix molt bé. I sobretot d’aquests elements culturals amagats i oblidats per una cultura posterior cristiana intransigent amb el que es considera el món pagà, una repressió no prou efectiva perquè, de tant en tant, aparegui a la superfície allò que ocult sempre ha estat al subconscient de la nostra cultura, de Safo a Miquel Àngel, de Marcial a Andy Warhol. I com sempre que prenem un llibre de Luis Antonio de Villena, només hi ha una cosa prohibida, i és avorrir.
Afegeix un nou comentari