«Legibilidad y tipografía»

Gorodischer, Horacio F.; Scaglione, José. Legibilidad y tipografía: la composición de los textos. València: Campgràfic, 2020. x, 193 p. ISBN 978-84-96657-57-1. 22 €.

Fa poc temps, l’editorial Campgràfic ha editat un nou llibre el títol del qual anuncia molt clarament, o quasi, el seu contingut: Legibilidad y tipografía. Els autors són dos reputats docents i professionals argentins en el camp de la gràfica, que han ajuntat esforços i sabers per tal d’oferir al lector un molt ampli panorama sobre les capacitats comunicatives de la tipografia i, per extensió, de la lletra i dels alfabets, alhora que en justifiquen els aspectes funcionals, d’ús i, sobretot, de la transcendència que assoleix un text en la seva formulació i formalització.

En principi, hem de dir que no estem davant cap tipus de manual. Ben al contrari, la proposta és un ampli compendi de sabers, que no de coneixements, que intenta normalitzar i donar raó de ser a l’ampli panorama de la producció gràfica, especialment en el disseny editorial. És una obra que suma i integra tot allò que, en principi, té alguna competència en l’acte de projectar productes sobre suport físic susceptibles de ser llegits. És clar que també hi trobem les referències necessàries per fer incursions en els entorns digitals. En definitiva, es podria dir que el resultat és un gran compendi de referents destinats a facilitar la presa de decisió en la rutina projectual, que no metodologia, de disseny.

El llibre està organitzat en tres grans capítols que volen concretar tres espais diferenciats conceptualment i que, possiblement, poden correspondre a tres aspectes disciplinaris diferents. El recorregut de lectura organitzat pels autors ens proposa anar des dels aspectes més generals, abstractes i conceptuals fins a allò que és més concret i d’aplicació directa en la pràctica professional.

Així, el primer capítol ostenta el títol «Legibilidad» i està dedicat a presentar-nos un ampli ventall d’aproximacions als possibles nivells de percepció d’un text: leibilidad, lecturabilidad, inteligibilidad, facilidad de lectura, legibilidad són les diverses consideracions sobre un text per a la limitació de l’entorn connectiu necessari per a la bona comprensió d’un escrit.

Aquestes qualitats en el procés de lectura ens han recordat aquell guió històric que, estructurat en quatre etapes ben diferenciades, es seguia a l’edat mitjana per tal d’aconseguir una completa i absoluta comprensió del text, aquelles que es denominaven com a lectio, emendatio, enarratio i iudicium. De fet, ambdós sistemes interpretatius no estarien gaire allunyats, sinó que més aviat es podria dir que són idèntics pel que fa a la rutina i obtenció de resultats, circumstància que ens indica que, més o menys, estem allà mateix.

És també en aquest capítol on es fa esment del concepte «funció», relacionant-lo directament amb els objectius que han d’acomplir els textos segons les necessitats comunicatives previstes d’antuvi i, per tant, determinar la confecció d’una narrativa específica vinculada a l’ús del producte. Per acabar amb els continguts d’aquest capítol, cal mencionar que s’hi fa una curta referència a la micro i la macrotipografia, assenyalant-ne la importància de com els detalls ajuden a la bona comprensió d’un producte gràfic.

El segon capítol, intitulat «Composición tipográfica», ens condueix pel territori propi i específic de la tipografia, tot ponderant-ne les possibles aplicacions. Es comença el camí mostrant la singularitat de la lletra, ja sigui en la seva unicitat com a forma, com a mesura, o com a sistema classificatori dels repertoris d’alfabets. Pel recorregut s’introdueixen conceptes com família, cos, lletra, tipus, pòlissa... per tal d’abastar-ne el major camp possible.

De fet, hi són exposades les bases d’actuació de la tipografia, així com les línies mestres que ha d’assolir qualsevol bon producte gràfic: el cos de la lletra, la llargada de línies i el joc d’interlínies. Aquesta tríada, no solament posa de manifest els valors dels «blancs» com a constructors gràfics, sinó que sintetitza en un petit espai tot allò que, per combinatòria arquitectònica, formalitza les produccions gràfiques.

En tot cas, cal fer referència al fet que en aquest segon capítol hi trobem gran quantitat d’exemples i d’il·lustracions que fan molt assequibles els continguts exposats, alhora que el to didàctic del llibre facilita la comprensió de com es relacionen el diversos elements que intervenen en la composició del text i de les diverses modalitats de producte gràfic.

Referent a això, he de confessar que, des de fa anys, hi ha una expressió taurina que em té captivat, per dir-ho d’alguna manera. Em refereixo a allò de «componer un cartel». El paral·lelisme significatiu és seductor. L’expressió, des de les arts gràfiques i des de l’ofici és clara. Especialment, en períodes on eren utilitzats els tipus de plom i els de fusta per a cossos més grans. Des de la tauromàquia també sembla clar; es refereix a l’elecció de «diestros» que configurin una seqüència d’aptituds equilibrades del saber fer taurí i que atorguin a la cursa de braus el ritme necessari per tal que el públic quedi satisfet amb l’espectacle. Aquí volem recordar que els bons toreros són aquells que «componen la figura». Crec que el conjunt dona bastant de si, especialment si tenim en compte que, cronològicament, els primers anuncis / cartells de les «corrides» eren, simplement, tipogràfics.

El tercer i darrer capítol es dedica a la «Selección de fuentes» i representa la part més pràctica de tot el llibre. Aquí hi trobarem exposats quins són els requeriments específics que el dissenyador ha de contemplar en l’acte de projectar. Tot i així el to no és, en cap cas, imperatiu com podria correspondre a un manual; ben al contrari, plana sobre totes les consideracions un aire d’absoluta llibertat i una potenciació de la capacitat formalitzadora vinculada directament a la qualitat del producte gràfic.

Així, és necessari que el projectista pugui entendre la dialèctica entre «forma y función», binomi que si bé està ja superat, sempre és bo tenir-lo present. També és aconsellable que en la presa de decisions hi hagi sempre un component estètic que sigui útil per harmonitzar el conjunt del resultat gràfic, i que alhora marqui els límits perceptius de l’usuari.

És important fer notar que els autors en cap moment assenyalen com a bones o dolentes les eleccions tipogràfiques que es puguin fer, més aviat potencien la capacitat que tot projecte té per autodefinir-se i autoformalitzar-se, donant validesa a aquelles dues màximes en disseny que anuncien que el projecte genera projecte i que la tipografia s’escull a ella mateixa.

Com a anècdota en aquest capítol, comentar que, per explicar què és el «ritme gràfic» es fa servir el mot «minimum», fet del tot lògic, ja que aquesta paraula és per ella mateixa una joieta. Es pot fer servir com a model de ritme perquè la seva estructura implica la determinació dels espais «i», «n» i «m», que són clau per a la construcció de tot l’alfabet, ja que concreten el joc modular de les pautes utilitzades per a la seva consecució. També és rellevant perquè, segons assenyala la tradició, la dita «posar els punts sobre les is» prové del fet, anteriorment assenyalat, de discriminar les paraules dins dels textos medievals, ja que «minimum» escrit en «scritta continua» i sense punts a les is és del tot irreconeixible i, en conseqüència, il·legible.

Per acabar aquest textet seria convenient fer unes poques consideracions a mode de cloenda i que alhora siguin útils per a la bona comprensió del valor d’aquest llibre.

En principi, s’ha de valorar l’obra comentada com a una bona base per entrar amb seguretat al món de la tipografia. El llibre serà molt útil a la docència pel seu caràcter introductori a les consideracions que qualsevol dissenyador ha de tenir present en la seva activitat projectiva. El text transpira aquella humilitat pròpia de tot bon professor, on es prioritzen els sabers a la pròpia glòria.

En la mateixa línia, cal remarcar la voluntat d’utilitzar una terminologia que estigui a l’abast de tothom, tant la tradicional d’ofici com la més actual derivada de les noves tecnologies i de l’entorn anglosaxó. Amb tot, seria bo que hi hagués un rigor més disciplinari en l’ús de cada una d’elles.

Tanmateix, es troben a faltar un parell de capítols o bé seccions internes. Una fa referència a la construcció d’arquitectures gràfiques, vinculant-les als traçats harmònics, base necessària per determinar les estructures que de manera sintàctica organitzen l’espai gràfic. L’altra carència assenyala la manca d’un apartat específic sobre la influència que ha provocat en l’entorn del disseny gràfic l’ús i la projectació en els entorns digitals, evidenciant-ne els canvis metodològics, formals i comunicatius que implica el seu ús.

Finalment, agrair als autors la feina feta, especialment pel to utilitzat en la redacció i composició del text. És fàcil de llegir, engrescador, molt complet. Lluny del típics i tòpics dels manuals de tipografia. Aquí les afirmacions, poques, són totes elles documentades i raonades, obrint a cada pas les fronteres restrictives tradicionals; en conseqüència, encara que soni estrany, el text és un cant a la llibertat.

Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB