Dueñas, Antonio. Los modos de lectura (la trastienda de Montaigne). Madrid: Fragua, 2019. 128 p. (Fragua comunicación; 181). ISBN 978-84-7074-834-9. 14 €.
Un altre llibre que du lectura al títol: ja vaig fer les consideracions del cas a propòsit de The art of reading[1] i em segueixen semblant vàlides; el subtítol fa referència a una frase de Montaigne (un altre nom fetitxe que apareix sovint als títols), sobre la necessitat d'una «trastienda» que esdevingui un espai de llibertat i de silenci, que Dueñas considera «repleta de libros» (p. 128). La coberta reprodueix una sorprenent màquina combinadora de faristols que és adequadament explicada a la p. 28, i efectivament, el llibre tracta de lectures simultànies estudiades amb perspectives molt diverses: les lectures de les dones, els llibres prohibits o la lectura en xarxa.
L'autor és professor de la Universidad Complutense, especialista en filologia hispànica però, pel que es desprèn dels autors estudiats, amb un especial interès en la cultura italiana; podem suposar doncs que el llibre és una refosa d'articles, i de fet els capítols permeten una lectura separada, però enlloc no s'indica que tingui aquest origen. Dueñas s'interessa per allò que ens du a apassionar-nos en la lectura; un exemple es pot trobar en el capítol 3, on exemplifica el cas del document que du a altres documents: Tolstoi du a Beethoven, que du a Trías, que du a Cervantes, etc. Un capítol especialment interessant és el 9, sobre els personatges literaris que són lectors de llibres, des de Paolo i Francesca fins a Holden Caulfield, i com aquestes lectures ajuden a entendre els personatges. El 10, sobre la «lectura circumstancial» dels aeroports i les sales d'espera, permet establir una enginyosa relació entre gèneres (novel·la, assaig…) i la seva adequació als entorns. Altres capítols, com el 5, sobre la identificació entre lectors i personatges, resulten potser més previsibles, però estan ben argumentats. El capítol 11 sobre pintures que representen lectores o lectors és un tema molt ampli i ja estudiat, que aquí nomes pot esbossar.
L'estructura d'alguns capítols du inevitablement a elaborar llistes: de llibres prohibits, de lectures d'aeroport, etc., però de vegades el seu entusiasme arrossega l'autor a un excés de citacions i autoritats que són altrament prescindibles per a la seva comprensió: en una mateixa pàgina (p. 41) trobo referències a Tolstoi, Proust, Carl Honoré, Carlo Petrini, Sèneca, Montaigne i Kundera. Característic del nostre món editorial, el llibre no du índex de noms, i per tant no és fàcil saber quins autors predominen; caldrà doncs una lectura més detinguda per comprovar així si alguna interpretació simplista (Rousseau: «el mejor modelo de amoralidad y falta de escrúpulos» (p. 94)) s'equilibra en d'altres llocs.
La teoria literària és vista amb certa desconfiança: parla de «la llamada postmodernidad» (p. 34), però no de «el llamado barroco/ renacimiento/etc.». De vegades sembla confondre els termes: les teories crítiques no tenen perquè afectar la creació, però sembla insinuar-se (p. 27) que Tolstoi hauria escrit d'una altra manera si hagués conegut l'estètica de la recepció. Característic del nostre món acadèmic és incórrer en el catastrofisme quan es tracta d'analitzar l'actualitat: no sé quines dades sustenten l'afirmació sobre el «alarmante crecimiento del analfabetismo» (p. 33) o que «la inmensa mayoría» d'estudiants o investigadors prefereix «el soporte tradicional» del paper imprès (p. 37). Tampoc sé veure per què el «lector apasionado» no acceptarà els audiollibres (p. 32), i no veig gaire clar que «internet propicia la programación constante de bulos» (p. 34): ho propicia més que la impremta? O que la ràdio?
L'estil és volgudament col·loquial («por ahí parece merodear Wittgenstein» (p. 27)), però de vegades massa deixatat («las redes satisfacen sólo en apariencia la necesidad de relación social, pero solo en apariencia» (p. 36)); no sé si quan s'exclama «¡Qué añoranza del dolce far niente, nunca bien reivindicado!» es refereix a una mancança de la mitja dotzena d'autors que acaba de citar amb admiració a la mateixa pàgina 41. Una certa ironia naïf es percep quan es burla de termes anglesos com hoax «que hacen parecer más cool» (p. 34) però accepta sense problemes on line (p. 37).
Dueñas és un lector entusiasta i contagia aquest entusiasme; esmenta molts llibres coneguts però també sap engrescar-nos a la lectura d'altres que no ho són tant, almenys en el nostre entorn, com és el cas de la cultura italiana. No deixa de ser un altre llibre sobre la lectura, però ben informat i generós amb els seus descobriments.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari