Vila-Sanjuán, Sergio. Vargas Llosa sube al escenario y otros perfiles de escritores y artistas de los que he aprendido. Barcelona: Libros de Vanguardia, 2022. 309 p. ISBN 978-84-18604-20-1. 21 €.
El periodista Sergio Vila-Sanjuán, director del suplement «Cultura|s» del diari La Vanguardia, ha recollit en aquest llibre diversos articles. Se n’especifica la data, però no el lloc de publicació; l’autor ens informa que la majoria provenen de la seva columna fixa en el diari esmentat, però d’altres són presentacions de llibres, obituaris, etc. (p. 20). Els textos més moderns són de 2022, mentre que els més antics, m’ha semblat (no van ordenats cronològicament) que són de 2000 (p. 160): aquesta informació és útil en autors que segueixen publicant després de la seva trobada amb el periodista.
El títol situa en lloc preferent el nom de Vargas Llosa, suposo que amb finalitats comercials més que informatives, perquè aquest autor surt només en unes poques pàgines del llibre; el que informa sobre el contingut és el terme «perfiles» que Vila-Sanjuán defineix així: «se trata de un texto en tercera persona de un periodista sobre un personaje» (p. 19). El text reuneix les característiques que se li exigeixen a un periodista: frases curtes, poques subordinades i un lèxic situat en els límits del que es troba en la resta de les pàgines del diari (el que se sol denominar «prosa àgil»); l’estructura no presenta gaires sorpreses: un inici amb una anècdota, o bé una notícia, una opinió… i una conclusió que coincideix amb el final de la trobada amb l’autor, de vegades a casa seva, sovint en un restaurant. No crec, doncs, que l’autor pretengui ser un «periodista cultural» que ell defineix com «aquellos informadores que se acercan a la realidad y la relatan con originalidad, vocación de estilo y permanencia. Con la aspiración de que sus textos queden como obras de cultura» (p. 247). Vila-Sanjuán és un bon divulgador i sap resumir sense perdre gaire informació, per exemple, les aportacions d‘Enrique Badosa (p. 36) o l’obra de Peter Berger (p. 49).
Potser el que fa més atractiu el llibre és el to bonhomiós i la sensació que desprèn de cordialitat, fins i tot d’amistat, amb l’autor o autora tractat. El periodista aconsegueix associar la literatura i el món editorial amb un entorn glamurós, en què els protagonistes no es troben en restaurants qualssevol, sinó amb una certa anomenada (p. 59, 61, 70, 88, 266…); on tothom és amic i conegut i on Miquel Barceló, «por consejo del director teatral Peter Brook, optó por visitar el Himalaya» (p. 42). Sovint l’amistat sembla un element prioritari a la fama o la qualitat de l’obra, i no sabem si esmenta els fills de famosos de la classe de Milena Busquets (p. 58) pel pes que aquesta informació aporta al coneixement de l’autora o perquè als seus lectors aquests petits «potins» els faran gràcia; quan parla de «mi amigo Stephen Vizinczey» (p. 33) pretén posar en valor el perfil que li dedicarà (p. 293) o les amistats del periodista? De vegades, l’article frega la «crònica de societat», com l’entrada de Carme Riera a la Real Academia Española, amb una desfilada de «celebrities» (p. 226) molt entretinguda, encara que no aporti gran cosa al coneixement de l’autora. De vegades no la frega, sinó que hi entra de ple, cosa que ens permet reconstruir la família Millet (p. 195) o la família Sales (p. 244); és estrany, però, que algú tan atent al «name dropping» no comenti la coincidència dels cognoms Vilallonga i Amat i el palau Maldà (p. 288). La seva documentació sembla sòlida, per exemple en la reconstrucció de la història del món editorial barceloní (p. 176).
Se li demana al periodista que no prioritzi les seves opinions a les de l’entrevistat, i Vila-Sanjuán procura respectar-ho, tot i que una determinada ideologia es desprèn inevitablement de les seves cròniques: o bé quan té alguna cosa a dir sobre «la historia tan economicista» que estudiava a la universitat als anys setanta, que li sembla «poco veraz» (p. 239), o bé quan no té res a dir davant la dubtosa veracitat d’una afirmació com «sin Juan Carlos no habría habido Almodóvar» (p. 81) que atribueix a la seva entrevistada. Sembla identificar-se amb el seu admirat Peter Berger: «algunos le llamaban conservador por mostrarse realista» (p. 49). És potser aquesta relació entre realisme i conservadorisme el que el du a admirar pintors (són els «artistes» anunciats en el títol) d’una estètica determinada: Josep Cisquella (p. 71), Rudolph Häsler (p. 139), Norman Rockwell (p. 163) o Andrew Wyeth (p. 307) són reivindicats per combatre l’«extendida tesis que […] la pintura realista constituye un anacronismo» (p. 307); no sé si se’n surt, però ell hi posa entusiasme.
El periodista que ressenya novetats pot deixar passar obres que seran després molt valorades o lloar-ne d’altres que al capdavall seran poc més que bones vendes; el seu gust aquí és fonamental. Vila-Sanjuán entrevista Kazuo Ishiguro el 1990 (p. 144), i valora una poc coneguda Annie Ernaux el 2019 (p. 90), autors que anys a venir seran canonitzats pel Premi Nobel. D’altres vegades, però, el seu gust és desconcertant. Per exemple, enumera quatre exemples «muy notables» de «novel·la familiar»: Els Buddenbrook, El guepard, Cien años de soledad i Por capricho de Dios; a aquesta llista proposa incorporar-hi «una nueva perla: […] Todo nos va bien» (p. 117). L’article és de 2006 i, en els setze anys passats, els dos darrers títols no semblen haver prosperat gaire dins del cànon establert. No és gaire convincent tampoc la seva recuperació d’autors com Xavier Prat, de qui cita extensament tot de versos que, potser no injustament, han quedat oblidats (p. 216). Quan parla d’autors que «consiguen colocar un espacio en el imaginario universal» cita Verne i Dumas al costat de James Hilton (p. 142); potser al lector l’hauria ajudat més que cités la Yoknapatawpha de Faulkner, o Macondo o, sense anar tan lluny, Sinera. També és cert que, excepte considerar «un gran monumento» el Quadern gris (p. 280), la literatura en llengua catalana no sembla interessar-li especialment i cita només de passada Espriu, perquè Ernaux esmenta unes vacances a Arenys de Mar; Estelrich, per la seva atzarosa vida familiar, o Carme Riera, per la seva incorporació a la RAE. Dedica més atenció als catalans que escriuen en castellà: Javier Cercas, Laura Freixas, Isabel Núñez…
El periodisme obliga a unes certes presses i inevitablement s’escapen alguns clixés: «singular expectación» (p. 227), «bocanada de oxígeno» (p. 238), «un bien amueblado cerebro» (p. 264)… O alguna exageració: «uno de estos libros [un retrat de Joan Ponç] que iluminan una trayectoria artística mejor que diez tesis doctorales» (p. 213), especialment si el llibre està escrit per algú que declara: «acepté finalmente volverme sombra y esponja» (p. 215). Hi ha diversos tipus de Deus ex machina, però cap d’ells és el que atribueix a Wodehouse (153). La sintaxi del títol és estranya: Mario Vargas Llosa sube al escenario y otros perfiles sembla anunciar que els altres perfiles acompanyaran l’escriptor a l’escenari. L’edició del llibre mostra un cert esforç a fer-lo atractiu i llegible, i és d’agrair que el peu de les pàgines indiquin el nom del protagonista de cada «perfil»; malauradament, com és característic del nostre món editorial, el llibre no du índex de noms, cosa encara més extravagant en un volum d’aquestes característiques.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari