Alonso Valero, Encarna (ed.). Poesía y poetas bajo el franquismo. Madrid: Visor Libros, 2016. 187 p. (Biblioteca filológica hispana; 175). ISBN 978-84-9895-175-2. 14 €.
La publicació Poesía y poetas bajo el franquismo (Visor Libros, 2016) és el resultat del projecte «La configuración del patrón poético español tras la Guerra Civil: relaciones literarias, culturales y sociales», finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad.
Des del punt de vista cultural i sociològic és important, i necessari, que aquest llibre existeixi i que es pugui trobar als taulells de les llibreries i a les lleixes de les biblioteques, si bé respon al propòsit de confegir un patró poètic espanyol després de la Guerra Civil que no comprèn, és clar, cap més llengua de les que es parlen a la península que no sigui el castellà imposat, i considerat l’únic espanyol. Sigui com sigui, però, benvinguda aquesta publicació que amb ambició acadèmica ha posat sota la lupa la poesia escrita sota el règim franquista i els seus agents, els poetes que la van dur a terme en un camp literari que va quedar sotmès a la tirania d’un pensament únic, propi dels règims dictatorials.
La Guerra Civil Espanyola i la postguerra va alterar el camp de la creativitat literària que tantes portes havia obert l’Avantguarda i tots els ismes que van proliferar amb els aires de la República de fons.
Això no obstant, tot règim té els seus temps àlgids, de consolidació i de decadència si abans no emprèn la regeneració necessària, cosa impensable en un règim totalitari: abans cau mort, que és el que acostuma a passar. De manera que a partir de la Guerra Civil i la postguerra, el règim franquista impera, s’estabilitza, però tot seguit es va corrompent i decau, encara que aquest procés es va allargar quaranta anys, fins a la mort del dictador.
«Trayectorias de poetas en la posguerra española», un estudi preliminar d’Encarna Alonso Valero, de la universitat de Granada i editora de Poesía y poetas bajo el franquismo, situa el lector i l’estudiós en el microcosmos social i cultural de l’època, el camp literari on els poetes es van moure, uns en l’òrbita de la consolidació del règim, altres per contestar-lo.
Seguidament s’entra en la lectura del treball de Félix Fernández Castaño i Belén Blázquez Vilaplana: «Aproximación a Manuel Sacristán Luzón desde una visión bourdesiana: estudio exploratorio para un análisis materialista de la filosofía». Som davant d’un personatge que va influir, i molt, en un corrent de pensament que contestava el règim i que s’inscriu en el materialisme històric. Sacristán va ser fundador de la revista Laye, que va aplegar un grup de poetes i intel·lectuals barcelonins que després serien coneguts com la Generació del 50: Josep M. Castellet, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Juan i José Agustín Goytisolo, Gabriel i Joan Ferrater, Alfonso Costafreda, Oliart, Jesús Núñez, Pinilla de las Heras, Ramon Carnicer i el mateix Sacristán. Escriu Ruiz Giménez que Laye serà un punt de referència en la joventut espanyola més avançada i anti-règim. Cal veure, apunto des d’aquí, que aquesta joventut espanyola avançada són barcelonins o viuen a Barcelona. Això sí, escriuen en llengua castellana, sigui o no sigui la seva llengua materna, llevat de Gabriel Ferrater, que posteriorment anirà adoptant la llengua catalana.
Una de les figures senyeres d’aquesta generació de poetes dels 50 és Jaime Gil de Biedma. Luis García Montero i María Gracia Rodríguez, de la universitat de Granada, a «La poética de Jaime Gil de Biedma» pouen en l’àmbit creatiu d’un poeta que busca la seva identitat personal i sexual en diàleg amb el món que l’envolta, difícilment receptiu en aquells anys, i la problemàtica íntima i intel·lectual que això li suposa. Si un poeta sempre és un ésser de frontera, en el cas de Gil de Biedma això s’accentua. Però és justament aquesta ferida existencial la que fa de Biedma un poeta de poesia tensada i vibrant.
En el següent treball, Melissa Lecointre, de la universitat París 3, aproxima al lector la renovació poètica de 1944 a «Frenética mudez o grito inmóvil: la renovación poética de 1944». Aquest any marca el despertar d’una poesia que comença a no ajustar-se als models estètics imposats després de la victòria franquista. La nòmina de poetes és llarga, i de la qual podríem destacar José García Nieto o José Luis Cano, noms que després es consolidaran fins a pujar a tots els pòdiums, al costat de creadors d’estètica més agosarada i experimental com Carlos Edmundo de Ory, José Hierro o Gabriel Celaya. En el marc de fons apareixen poetes de l’època anterior, com Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Dionisio Ridruejo.
A «Viaje editorial de la mano de Julia Uceda», María Teresa Navarrete, de les universitats de Gant i de Cadis, introdueix el lector en la trajectòria d’una poeta que va tenir la sort de viure èpoques d’exili als Estats Units i altres indrets de l’estranger. I és que l’exili sovint es converteix en una oportunitat per sortir de les fronteres mentals, tot i que ja estem parlant de l’Espanya dels últims cinquantes, quan ella pren la decisió d’allunyar-se. Només donar un cop d’ull a l’itinerari vital i viatger de la poeta ja ens podem fer una idea de la llibertat que es va permetre per escriure la seva obra. Tot i que premiada, publicada i reconeguda, no vol dir que sigui gaire coneguda entre el públic en general. Si el camí de tantes de les poetes de la generació posterior, la del 70, encara costa de fer visible en massa casos, les poetes veteranes de la vàlua d’Uceda encara no han emergit amb la potència que caldria. Treballs com aquest ajuden a una major visualització de les dones creadores.
Miguel A. Olmos, de la universitat de Normandia, a «Fuera de juego: sobre el Sermón de ser o no ser, de Agustín García Calvo», se centra en la figura d’Agustín García Calvo i el seu enfrontament al franquisme tardà, i en concret a la seva obra magna, el Sermón, un text literari de primer ordre que convida a la reflexió, ja des del títol, ben metafísic. L’originalitat d’aquest text, apunta el professor Olmos, prové d’un triple treball: mètrica d’ascendència clàssica que força el descobriment d’altres patrons rítmics; recurs d’un llenguatge de tots i de ningú; i una temàtica intel·lectual i reflexiva en el discurs.
A «Voces silenciadas en el grupo poético del 27: Ernestina de Champourcin, voz de poeta, voz de mujer», María del Mar Ramón Torrijos, de la universitat de Castella-la Manxa, s’endinsa en la personalitat i trajectòria literària d’Ernestina de Champourcin, que es va donar a conèixer al mateix temps que els seus companys de la Generació del 27. Però com ja s’ha denunciat en altres àmbits, com el de la creació plàstica, el treball de les dones ha estat sistemàticament silenciat. Ha costat molt recuperar els noms de les dones del 27, ja siguin pintores o poetes com Ernestina de Champourcin. En el seu cas ha pesat el temps d’exili. Però també la seva preferència per escriure poesia de l’amor diví, com així ho descriu la professora Ramón. En els anys setanta, l’època en què es van començar a recuperar els noms silenciats de les creadores de la Generació del 27 imperava l’estètica materialista i Ernestina de Champourcin no encaixava. La universitat, però, ha de treballar lluny dels prejudicis, amb llibertat de càtedra, i més la universitat en democràcia. Aquest estudi n’és una mostra.
Clou el volum «Poesía y poetas bajo el franquismo» el treball d’Ana Rodríguez Callealta, de la universitat d’Alcalá, «La poesía femenina española (en castellano) en Cuadernos Hispanoamericanos (1948-1967)». Els Cuadernos es van fundar l’any 1948 com a part de les activitats de l’Instituto de Cultura Hispánica, en un ambient limitat encara, si bé moderat i amb intents de tímida obertura. A poc a poc les dones es van anar incorporant a la tasca intel·lectual i creativa, i plataformes com els Cuadernos les van anar fent visibles. La nòmina és notable, val la pena anotar els noms, alguns encara ben presents, com el de María Victoria Atencia, per la rellevància de la seva poètica del transcendent, o el de Gloria Fuertes, per la seva poesia d’impacte. Sens dubte, publicar als Cuadernos va donar l’oportunitat de fer-se conèixer a tantes de les poetes que van escriure sota l’estret i misogin règim franquista, així com guanyar premis de prestigi com l’Adonáis.
Al final de la publicació dels treballs que integren Poesía y poetas bajo el franquismo, es troben extenses bibliografies per ampliar el coneixement dels lectors o estudiants que estiguin interessats en aquests treballs de nivell excel·lent, escrits sota una metodologia que té la voluntat de posar en diàleg la poesia amb diverses disciplines com la filosofia, la història cultural o la sociologia, com escriu Encarna Alonso Valero, l’editora del volum. En aquesta metodologia s’inclou una reflexió de gènere, reflexió imprescindible per a una comprensió més equitativa i ajustada d’aquells anys que no van passar en va en el camp cultural, per més restriccions que se li volguessin imposar. I és que la vida s’escapa sempre com aigua que flueix entre els dits, i la creació poètica és un reflex de la vida en tot temps i en tot moment.
Teresa Costa-Gramunt
Escriptora i dissenyadora especialitzada en ex-libris
Afegeix un nou comentari