Marina, Luis María. De la epopeya a la melancolía: estudios de poesía portuguesa del siglo XX. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2017. 237 p. (Humanidades; 123). ISBN 978-84-16933-42-6. 19 €.
Segur que hi ha obres més actuals i també més informades i autoritzades, però si hagués de dir l’assaig que em va obrir a la poesia anglesa romàntica, esmentaria i recomanaria el Pensamiento poético en la lírica inglesa del siglo XIX de Luis Cernuda (2a ed. Madrid: Tecnos, 2002). La imponent prosa de Cernuda es posa al servei d’una perspicaç ponderació que no pot deixar indiferent el lector de poesia, de tota poesia.
Poso per davant aquesta obra i aquest autor, per parlar d’una altra obra, De la epopeya a la melancolía i d’un altre autor, Luis M. Marina, que m’hi han fet pensar. Perquè amb el pretext d’escriure sobre una altra tradició i unes etapes concretes, Marina (com també Cernuda) escriu un assaig sobre poesia. I ho fa amb una prosa excel·lent i precisa que convida qualsevol lector a endinsar-s’hi. Aquí rau una de les principals virtuts d’aquest assaig: no cal disposar d’un coneixement previ de la cultura portuguesa. L’assaig és prou captivador perquè uns noms i obres desconeguts se’ns revelin com irresistibles fites per a una propera lectura. Sense ser exactament una obra de divulgació o allò que de manera un pèl eufemística s’anomena «alta divulgació», Marina aconsegueix desgranar un sòlid coneixement que ens apropa a un ventall ampli de poetes i, per damunt de tot, de poètiques i de poesia, amb una solvència i seguretat allunyades del report viquipediós.
Com amb les peces d’un calidoscopi, Marina compon una imatge seductora de la poesia portuguesa del segle XX. Sense jerarquies ni apriorismes, anem descobrint la riquesa lírica de l’altra gran llengua ibèrica. Eduardo Lourenço és un dels assagistes portuguesos a què recorre Marina. I és de justícia. La seva autoritat com a maître à penser és tothora reconeguda. Lourenço, en ple període postrevolucionari portuguès, discernia sobre la tendència incontenible de la cultura portuguesa cap al lirisme i a la prosa introspectiva, oposada a la seva esclarissada tradició novel·lesca. Han passat els anys i contemplem contrariats com la llengua portuguesa només té un Nobel de literatura, l’atorgat al novel·lista José Saramago. Certament això dels premis (també dels Nobels) té la importància que els vulguem atribuir i, en qualsevol cas, no pas estrictament literària. Tanmateix, Portugal disposa d’una prominència en la poesia contemporània gens anivellada respecte als escassos guardons i sobretot al minso relleu del portuguès en el concert de les grans llengües culturals del món.
En un cas que podria ressemblar al polonès, la tradició poètica portuguesa és reconeguda entre els lectors de poesia com una de les més denses i insubstituïbles d’Europa. El fenomen Pessoa n’és en part responsable. Un poeta associat per sempre més a la marca Lisboa, com Kafka ho és a Praga o Joyce a Dublín. Però Pessoa, com diu Marina, no és un fruit espuri, disposa d’uns antecedents excepcionals: la rabiosa modernitat d’un Cesário Verde o una llengua poètica pastada pel simbolisme local que la va fer especialment apta per a la modernitat ulterior. I, sobretot, Pessoa ni acaba ni explica el cabal poètic portuguès contemporani, ans al contrari. Hi ha extraordinàries veus al marge d’aquesta gegantina ombra. En De la epopeya a la melancolía es podrà trobar un repertori ric i divers en propostes poètiques que mereixen la curiositat de qualsevol bon lector. Marina sent una justificada atracció per Jorge de Sena de qui tradueix «Uma pequenina luz», un poema que il·lustra a la perfecció el paper de la poesia a Portugal i arreu: «Uma pequena luz / que vacila exacta / que bruxuleia firme / que não ilumina apenas brilha» i que tradueix com «Una pequeña luz / que vacila exacta / y brujulea firme / que no ilumina apenas brilla.»
S’agraeix el fet que Marina no practiqui el comparatisme automàtic en què solen caure els crítics per explicar una altra tradició. Sobretot quan aquesta comparació es fa des de la perspectiva d’una llengua o tradició que se sent excepcionalment idiosincràtica. El recurs d’aproximar un poeta altre amb «és com el nostre...» acostuma a relluir un aire de superioritat inherent a les grans cultures.
De la epopeya a la melancolía pot ser, a més a més, un gran recurs per a una lectura oberta i col·lectiva. Molts conductors de clubs de lectura, per exemple, apreciaran un assaig d’aquestes característiques que sap introduir qualsevol lector inquiet en un món tan fascinant com ho és el de la poesia portuguesa contemporània. Ofereix eines útils com és una guia exhaustiva dels volums de poesia portuguesa traduïda a l’espanyol, els quals no són sempre fàcils de localitzar.
L’assaig de Marina també té una altra virtut que va concedint amb comptagotes: la destresa del seu autor en la traducció. Recent guanyador del premi de traducció Giovanni Pontiero pel volum El país de los otros de Rui Knopfli (Mérida: Editora Regional de Extremadura, 2015), un dels poetes que apareix en l’assaig, Marina aconsegueix anostrar-se els poemes amb una veu convincent. Com s’ha dit, la traducció és la llengua universal i, malgrat que hi ha qui encara arrufa el nas davant d’un poema traduït, traspassar uns versos d’una llengua a una altra –per propera que sigui, com és el portuguès– és un exercici primordial de lectura. ¿O no és, de fet, tota lectura un exercici de traducció?
Per últim, voldria destacar l’actitud fervorosa de Marina per fer-nos conèixer la poesia portuguesa actual. A diferència de la posició que en general adopten els acadèmics en relació a l’objecte del seu estudi: els autors, quan més morts siguin, millor, Marina no escatima de parlar-nos dels actuals, dels que encara no disposen de traducció i a penes són reconeguts fora del seu país. Alberto de Lacerda o Daniel Faria han estat editats en forma de llibre per primer cop en espanyol per l’entusiasme i la bona feina de Marina. Voldria també destacar el cas d’Ana Luísa Amaral, una de les grans poetes portugueses actuals, la qual també ha traduït fa poc Marina, i que enguany ha estat convidada pel Festival de Poesia de Barcelona.
De la epopeya a la melancolía és un assaig que no pot passar desapercebut entre els lectors de poesia, de tota poesia. I el seu autor, Luis María Marina, poeta e diplomata –com el gran Vinicius de Moraes– se’ns revela com una de les veus a tenir en compte en el sempre difícil ofici d’escriure sobre poesia.
Jordi Cerdà Subirachs
jordi.cerda@uab.cat
Cátedra José Saramago, Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari